SIMÓ BUSOM

Simó Busom, paisatgista català

Simó Busom i Grau va néixer l’11 de juny del 1927. Oficialment així ho diu el registre civil, però en realitat ho va fer el 8 de juny segons el certificat de naixement de la Basílica de Barcelona, on també fou batejat en el si d’una família dedicada al ram de la impremta. El pare Joan Busom i Reguant era linotipista, i el seu avi Simó Busom i Estrada maquinista de rotatives.

Després de conviure amb la Guerra Civil, va anar amb 14 anys a l’Escola Industrial per estudiar de delineant. A l’escola li calien coneixements de dibuix lineal i artístic, la qual cosa el va portar a estudiar a l’Acadèmia Baixas, on tingué el primer contacte amb la pintura i amb el professor i també pintor Joan Lahosa.

Va trobar una primera feina com a delineant a la Casa Guardiola, passant més tard a una altra empresa on va conèixer a Francesc Folch, de qui va rebre importants coneixements d’història de l’art.

A certs hotels i restaurants de Venècia l’anomenaven ‘il maestro’ i tots se’l disputaven: uns dies amb ell a la ciutat dels canals eren un regal impagable.

Àlex Susanna, escriptor

"

Durant l’estada a Tarragona (complint el servei militar) va pintar a l’aquarel·la indrets propers i va fer retrats de diversos oficials. D’aquesta època data la seva amistat amb el gravador Joan Barberà. Acabat el servei militar i tornat a Barcelona, sortí a pintar al carrer i, arran d’una coneixença casual amb l’aquarel·lista Ceferí Olivé, aconseguí exposar per primer cop amb els membres de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya. Junt amb Barberà, LLuró, Domènech i Antoni Mas, llogaren un estudi a la Plaça Cucurulla on assajaren els primers gravats.

Després de participar en diversos certàmens de pintura li van atorgar l’Accèssit al Premi Montcada de Pintura i la Menció Honorífica per a nous artistes al Palau de la Virreina. Gràcies a aquests concursos coneix a en Josep Gudiol, propietari de les Galeries Laietanes. D’aquí sortí la primera exposició individual en aquesta galeria, que compartí amb Josep Roca-Sastre.

Roca-Sastre, que disposava d’un notable bagatge teòric del mestre Ramón Rogent, defensava el constructivisme. Aquests arguments interessen a Busom i d’aquí començà una amistat a la qual s’afegí Domènech Pascual. Congeniaren tant que Roca oferí a Busom compartir l’estudi al carrer Muntaner, entre els carrers Mallorca i València. Durant deu anys Busom i Roca compartirien taller, la qual cosa va permetre formar el seu concepte de pintura i enfortir una amistat per sempre més. Tot això li va obrir nous camins dins la plàstica.

Dominava l’oli, l’aquarel·la,
el gravat i
la litografia

Passió i profund coneixement de la història
de l’art

Durant aquests anys, també va fer un gran pas endavant en l’àmbit personal i el 1955 es va casar amb Amèlia Arruebo Abós, originària del Pueyo de Jaca (Osca). Van tenir tres fills: Elena, Anna i Enric. Els primers anys van viure al carrer Dante Alighieri al barri d’Horta i posteriorment al carrer Provença davant de la Sagrada Família, la qual pintaria en tota la seva trajectòria pictòrica i durant els anys d’evolució de la pròpia Basílica. Amb la família, a més a més de passar estius al Pueyo de Jaca i Panticosa, estiuejaven habitualment a Teià, Mallorca i El Port de la Selva. També van gaudir de viatges plegats molt enriquidors al País Basc, París i Florència. Més endavant, amb motiu dels 75 anys de Busom, el pintor faria un viatge a Venècia, aquest cop amb Amèlia, fills, nora, gendre i nets. Tot un esdeveniment familiar.

Així doncs, a l’època de finals dels 50 Busom construïa els quadres com si fossin fruit d’una fórmula matemàtica, apropant-se al cubisme. Aleshores, Busom figurà entre els artistes de Barcelona estèticament avançats, ja que encara que mai deixà la referència figurativa, orientava la seva pintura cap a les noves tendències.

L’any 1960, arran d’una exposició d’en Rafael Benet, Busom s’adonà, davant els quadres de Benet, que tota la seva lluita per posar la realitat viscuda dins de la realitat cerebral del quadre el portava a uns resultats massa concrets, mentre que el goig de captar uns moments de meditació plàstica sobre la realitat més immediata no tenien cap mena de límit. Fa un tomb personal, que seria definitiu, deixant el constructivisme, el post-cubisme i la mena d’abstracció que realitzava per tornar a la figuració com a element d’expressió d’emocions i comunicar formes de vida. Aquest mateix any, aprofitant una exposició a París a “Le Club des 4 Vents”, va presentar la seva nova pintura.

En aquest període, ja casat i amb fills, per no exposar la família a les incerteses de l’art, aconseguirà per concurs de mèrits una plaça de delineant projectista a la Diputació de Barcelona. Hi treballarà fins l’any 1970, quan finalment es podrà dedicar cent per cent al món de l’art.

A Barcelona, no serà fins a l'any 1963 que presenti la seva nova producció i ho farà a la Sala Vayreda. Les crítiques foren bones, constatant maduresa per arribar a ésser líric i transparent en el paisatge i molt més comunicatiu en el conjunt de l’obra. Li recorden els antecedents de Bonnard i Vullart, reconeixent però, dicció pròpia, dotada d’una gràcia alada d’una amabilitat plena de positiva i indefugible suggestió. Va trobar formes de dir pròpies dins d’un àmbit més general d’influències i d’admiracions personals que anaven des dels gòtics italians fins a Bonnard, passant per Cézanne. En aquesta mateixa Sala exposà fins al final dels seixanta.

La lluita interior de Busom per trobar-se amb ell mateix per mitjà del paisatge urbà i també del rural (Barcelona, Teià, Port de la Selva, El Pueyo de Jaca, Madrid, Venècia i París), el bodegó, la natura morta, les figures, autoretrats i evidentment els interiors de l’estudi, formaran part d’ara endavant de totes les seves exposicions.

Aquest mateix any fou el promotor del grup “Realitat Visual” . El manifest d’aquest grup era: defensar el dret a recollir la realitat visual, aquella que l’ull de l’artista capta com a ésser humà i que trasllada al quadre d’acord amb els seus sentiments. Els crítics no van rebre gaire bé el nou grup. Simó sempre va defensar que anaven a lluitar, però no pas contra l’art abstracte, sinó a favor d’un art figuratiu tal com ells l’entenien. En un sopar íntim de reconeixement i homenatge a Josep Mompou, s’hi va representar l’afirmació en els principis i també la dissolució, per manca d’opositors i de desig de polèmica.

Els anys 64, 66 i 68 va exposar a la Sala Vayreda. El progrés és evident i fou precisament Rafael Benet qui, arran de l’exposició del 1968, va indicar que l’ull de Busom s’havia educat “potser més en les harmonies en to menor que en els mateixos temes intimistes del gran (cada dia més gran) Bonnard”. Afegint que, segurament, la gràcia major de Busom era la de l’adaptació barcelonina, personal, dels matisos finíssims del gran pintor de Montmartre.

A mitjan 1968 va viatjar amb 8 pintors de la Sala Parés a Alcanyís. Hi anaren: Busom, Curós, Gavino, Durán, Grau-Santos, Mundó, Serra-Llimona i Roca-Sastre. D’aquí va sorgir una exposició col·lectiva a la Sala Parés. I després, l’any 1969, un nou viatge va tenir lloc a Galícia, per una exposició de Pintura Catalana al Museu de Pontevedra amb obres de Mir, Casas, Rusiñol, Anglada Camarasa, Canals, Pi de la Serra, Llimona, Joan Serra, Sisquella i d’altres pintors consagrats, mentre ells, pintors convidats, recollien motius de la ciutat i de la seva rodalia.

Arran d’aquests viatges i de l’evolució pictòrica, l’any 1970 va exposar per primer cop i de manera individual a la Sala Parés, amb notable èxit, que faria que no ho deixés de fer fins a l’any 2013, alternant amb la Galeria El Cisne, també del grup Maragall. És en aquest període quan deixà la feina com a delineant a la Diputació de Barcelona.

A partir d’aquí, pintor i galeristes van estar mútuament fidels i d’aquesta relació d’entesa permanent, Busom aconseguí la tranquil·litat necessària per continuar pintant, sense gens de pressa, fent camí ascendent i renovant-se sense deixar de ser ell mateix (com explica el periodista Josep Maria Cadena en el llibre d’en Busom). Prova d’això és que en els gairebé 50 anys de treball pictòric de maduresa, la crítica considerava cada vegada millor la seva obra.

Àlex Susanna deia, de l’exposició del 2000, que Busom aconsegueix dotar les seves obres d’una plasticitat, d’un gruix i d’una vivor extremes, recordant les paraules de J.V. Foix “el clàssic ver no és la impotència estilitzada sinó la força difícilment continguda”. En la del 2002 diu: “el tractament de la llum que se’ns imposa per plans fins a assolir una màxima profunditat i una màxima superfície (aquella muda eloqüència de què parla el seu admirat Longhi). I això passa, justament, perquè en la mesura que això s’objectivi i es faci del tot palès que els seus quadres tindran vida pròpia i, en conseqüència, aguantaran la dura prova del pas del temps”. També, en el catàleg de la darrera i última exposició d’en Busom el 2013 a la Sala Parés, Àlex Susanna explica: “L’exposició es justifica per ella mateixa i situa l’artista de ple dret com una baula essencial de la rica i frondosa tradició de pintors figuratius catalans de la segona meitat del segle XX”.

Cal destacar d’en Busom el seu caràcter alegre, dinàmic i entranyable, i el fet que convertís l’art en el motor de la seva vida. La seva passió no es va limitar al cavallet, era home de paraula i trobada, l’ànima d’aquelles tertúlies a Cal Tomàs, al Bar del Pi, on l’art es debatia amb la mateixa intensitat que es vivia, i en companyia habitual de l’escultor Josep Busquets, el marxant Enric Gil i altres companys de la Sala Parés, com l’Helena Maragall, Rius, els llibreters Balagué i Violán i molts d’altres. Sempre generós amb els seus, va dedicar temps i entusiasme a retre homenatge a mestres com Josep Mompou i Rafael Benet. Aquest compromís per l’art i les persones el va portar a defensar el nostre patrimoni, participant per exemple amb la lluita i protesta contra el tancament del Museu Clarà de Barcelona.

Com molt bé explicà Josep Maria Cadena, el recorregut de la pintura no ens ha de fer oblidar que Simó Busom fou un excel·lent aquarel·lista, gravador i també dibuixant. Sempre al natural, necessità el dibuix per establir espais dintre les seves obres encara que després, quan es tracta d’olis, el color mani de manera natural i sigui l’origen de les jerarquies harmòniques establertes en els quadres. Aquesta dedicació al dibuix portà a Busom a presentar-se al premi Ynglada-Guillot, el més prestigiós que llavors existia a Espanya. El dibuix era fet a tinta xinesa i representava l’interior del seu estudi a la plaça Reial. Era un estudi viscut i a la vegada entès; que acumulava moltes coses, però hi havia l’ordre del treball que demana inspiració. Busom va saber descriure com a artista el seu entorn habitual, fill legítim del seu esperit. Finalment resultà guanyador d’aquest premi l’any 1981.

L’interès constant pel gravat i el procediment litogràfic el portà a una aventura per difondre les diverses formes dels treballs gràfics, ajudant a altres artistes. Estimava els cartells, anunciava les seves exposicions amb ells. També en va realitzar per a diferents activitats ciutadanes, entre ells la Fira del Llibre Vell i Ocasió Antic i Modern. Homenatges merescuts i a retre testimonis de simpatia a les persones que admirava. Placa a l’edifici de la plaça Reial on va tenir la casa-estudi el pintor Pere Pruna. L’alt-relleu realitzat per l’escultor Josep Busquets. També es preocupà que al Cafè d’en Biel, a Tossa de Mar, hi hagués una composició amb rajoles feta per Jordi Curós, i va ajudar a la constitució de la Fundació Rafael Benet, de la qual en va ser patró i per editar la biografia que Alícia Suárez dedicà a tan destacat pintor i crític d’art. Busom fou un pintor que, a mesura que van créixer les seves possibilitats expressives, va demostrar, tant en la seva vida com en l’obra que feia, sensibilitat amarada de bons sentiments.